Quan parlem del Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH) en la infància i l’adolescència, encara circulen molts mites que poden dificultar-ne la comprensió, el diagnòstic i l’abordatge adequat.
El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat (TDAH) és un trastorn del neurodesenvolupament, és a dir, una condició que afecta el desenvolupament del cervell i el funcionament cognitiu i conductual des d’edats primerenques.
Es caracteritza principalment per dificultats en l’atenció, hiperactivitat i conductes impulsives, que:
Segons el DSM-5 (American Psychiatric Association, 2013), no es tracta de comportaments puntuals ni d’una manca d’interès, sinó d’un patró estable de funcionament.
Actualment es distingeixen tres presentacions clíniques:
La variabilitat dels símptomes explica per què, de vegades, el TDAH pot passar desapercebut, especialment en nenes o en infants sense conductes disruptives evidents.
El TDAH pot afectar diferents àrees del funcionament diari, incloent-hi el rendiment acadèmic, l’organització, les relacions socials, l’autoestima i la regulació emocional.
El diagnòstic del TDAH es realitza habitualment entre els 7 i 9 anys, coincidint amb l’inici de l’escolarització formal. En aquesta etapa augmenten les demandes atencionals, d’autocontrol i d’organització, fet que fa més visibles les dificultats en contextos estructurats i amb exigències acadèmiques.
Les observacions del professorat són especialment rellevants, ja que permeten comparar el funcionament de l’infant en aspectes com el compliment de tasques, l’obediència de normes, la presència de conductes disruptives o el temps de treball en relació amb els seus iguals.
Per aquest motiu, al nostre centre considerem fonamental que el diagnòstic es basi en una avaluació integral, que combini la informació obtinguda a través de l’avaluació neuropsicològica amb les dades aportades per la família, l’escola i el mateix infant.
A partir dels resultats obtinguts i de l’observació clínica, es realitza un diagnòstic diferencial, valorant la possible presència de comorbiditats associades al TDAH.
Finalment, s’identifiquen els punts forts i les àrees de dificultat del perfil cognitiu de l’infant o adolescent, oferint una orientació diagnòstica clara juntament amb recomanacions terapèutiques individualitzades.
Tractament multimodal:
La intervenció en el TDAH sol requerir un abordatge multimodal, combinant estratègies adaptades a les necessitats de l’infant o adolescent, l’acompanyament familiar i la coordinació amb l’entorn escolar.
Un abordatge precoç del TDAH permet reduir l’impacte de les dificultats atencionals, conductuals i emocionals en el desenvolupament de l’infant o adolescent.
La intervenció primerenca afavoreix l’adquisició d’estratègies d’autoregulació, millora el rendiment acadèmic i prevé l’aparició de problemes emocionals i d’autoestima.
A més, actuar a temps permet potenciar les fortaleses, acompanyar adequadament la família i coordinar els suports necessaris en l’entorn escolar, millorant el pronòstic a mitjà i llarg termini.
El TDAH no és una moda. Actualment s’identifica amb més freqüència perquè disposem de més coneixement científic, professionals millor formats i instruments que permeten realitzar avaluacions més rigoroses i ajustades.
La prevalença mundial en població infantil i adolescent se situa al voltant del 7,2 %, sent més freqüent en nens que en nenes. Aquestes diferències de gènere poden estar relacionades, en part, amb diferents formes d’expressió dels símptomes.
American Psychiatric Association (2013). Diagnostic and statistical manual of mental disorders: DSM-5 (5. ed.)
Njardvik, U., Wergeland, G.J., Riise, E., Hannesdottir, D. (2025). Psychiatric comorbidity in children and adolescents with ADHD: A systematic review and meta-analysis. Clinical Psychology Review.
